Al 1967 tres membres del clan Rivel es presenten a Vietnam substituint la metralladora per un instrument musical i el gasos mortífers per un somriure dedicat als vietnamites.

Tres membres de la familia Andreu Rivel: René, Marcel (Celito) i Rogelio (Roger) Rivel van actuar a diverses ciutats de Vietnam l'any 1967 (entre altres indrets del continent asiàtic, com ara: Índia, Japó, Filipines, Tailàndia, Indonèsia, Taiwan i Hong Kong). En relació a la seva estància a Vietnam, aquesta va ésser un experiència tremendament excitant, única i meravellosa per que es tractava d'anar a fer riure un poble que es trobava en mig d'una guerra injusta. Els tres Rivels van portar al Vietnam rialles, somriures i esperança demostrant que no tots els homes de raça blanca pensaven el mateix d'aquell conflicte bèl.lic. D'aquesta manera, per una banda teniem uns soldats, primer xinesos i, després, occidentals, (els quals, van patir la ira justa d'un poble que va saber defendre els seus interessos) i, d'altra banda, tres pallassos catalans van substituir la metralladora per un instrument musical i el gasos mortífers per un somriure dedicat als vietnamites. La dita que diu que la violència genera més violència és molt certa. Llavors: què és el que genera una rialla sana, un somriure sincer o una música nascuda a l'ànima? En fi, la resposta ja la coneixem tots.
La guerra de Vietnam és un excel.lent punt de referència per recordar que, a vegades, encara que no ens agradin, gens ni mica, la guerra ni la violència en general, alguns pobles seguiran lluitant contra l'imperialisme per garantir el seu propi espai de justícia i llibertat.

VIETNAM ACTUAL
Dos membres del clan Rivel, Raquel Andreu i Xavi Fàbrega fan les maletes, carreguen els seus equips de vídeo i fotografia i se'n van cap a aquest país amb l'esperança de descobrir i enregistrar les arrugues de l'ànima dels vietnamites. Deixem, però, que la Raquel Andreu ens faci un petit recull d'aquesta aventura:
"Vietnam, l'indret i la seva gent, sempre m'ha despertat intenses sensacions, abans i després del viatge. Abans degut a la il.lusió que em produïa el fet de poder anar algun dia a aquell país que em semblava tan llunyà, "la Conchinchina", li deien. De petita, n'havia sentit parlar, però no només per la guerra, també per les vivències experimentades pel meu avi Rogelio quan durant l'any 1967, amb els seus dos germans René i Marcel van empendre una gira asiàtica que cobria bona part d'aquest continent. Jo guardava, i encara conservo, les postals de l'antiga Saigón i dos barrets típics vietnamites. Quan me'ls mirava evocava els paisatges, temples i carrerons de les seves ciutats.
Més tard, en saber més coses de la guerra al Vietnam, em vaig adonar de la força interior que emanava d'aquell poble que havia resistit amb autèntica proesa les invasions xineses, franceses i, posteriorment, americanes.
I ens va sorgir la imperiosa necessitat de veure-ho, d'experimentar-ho, de conèixer i saber-ne més. També va crèixer la voluntat d'exterioritzar-ho, de mostrar la vida, l'ambient i els costums d'un país que feia tan sols quaranta anys havia aconseguit, per fi, deslliurar-se de tots els patiments conseqüents d'una llarga guerra plena de conflictes especialment virulents.
En visitar els paisatges de guerra, ara espais turístics, tal com la Badia de Halong, el riu Tam Coc, les coves de Cu Chi o la ciutat imperial de Hue, no podíem evitar tenir la sensació que estàvem en antics escenaris de guerra o indrets estratègics del Vietcong. A l'actualitat, aquests espais arrebossen vida, moviment i color, com si les parets i les roques que els componen haguessin tancat també les ferides, oferint tota la seva bellesa.
Quan vèiem gent gran, especialment vella, també se'ns passava pel cap les seves vivències, les seves experiències, el seu patiment; potser era per això que tenien aquella mirada especial, plena de força tot i que, també, intel.ligent, tendra, amable... amb total comprensió.
Hem fet un extens recull fotogràfic i de vídeo, els quals, volem mostrar públicament per expressar el sentiment de ser vietnamita. I és que, després del viatge, hem obert els ulls envers un poble davant del qual, deixant de banda ideologies polítiques, n'hauríem d'apendre molt. Es tracta d'un poble fort, àgil, "apanyat", valent i treballador, que supera amb enginy les penúries d'un país no especialment afavorit per la riquesa material. Sense oblidar el seu passat, aquest meravellós grup humà mira, sense por ni dubtes, cap al futur aprofitant tots els seus recursos, incloent-hi, també, el bon rendiment que dóna el turisme emergent.
En definitiva, ja fa temps que Vietnam va obrir amigablement les seves portes a Occident, sense rencúnies. Això sí, sense cap renúncia a la seva identitat ètnica, cultural i nacional. Personalment, tenim la sensació que aquest poble, superant emocionalment els estralls de la guerra, ha girat l'esquena al passat dirigint la seva mirada al present, al dia a dia. Tot això, amb la magna intenció d'aconseguir una millora col.lectiva permanent. "